Autors
Paula Lozano-Mulet, Pablo Rivera, Mercedes Blanco i Carles Lindín
🇪🇸 Versión en español: leer aquí
🇬🇧 English version: read here
Quan pensem en com es prepara als qui ensenyaran, solem imaginar classes sobre com planificar activitats, com gestionar un aula o com adaptar el procés d’ensenyament-aprenentatge a diferents audiències. Però, en ple segle XXI, no deuríem també preguntar-nos quin paper juga la tecnologia en aquesta formació?
L’educació està en transformació constant, i allò digital ja no és un afegit: és part del dia a dia. Per això, en aquest post volem compartir algunes claus sobre com s’estan preparant les futures generacions de docents a Espanya per a ensenyar en contextos cada vegada més tecnològics. S’estan abordant temàtiques clau?
L’estructura actual de la formació docent
A Espanya, la formació del professorat segueix un marc nacional estructurat. Els qui aspiren a ensenyar Educació Infantil i Primària cursen un grau de quatre anys en Educació Infantil o Primària. En canvi, els i les docents de secundària, cursen una grau en una temàtica específica seguit d’un màster de formació del professorat d’un any de durada.
Totes aquestes titulacions han d’incorporar una sèrie de competències bàsiques comunes a nivell estatal. No obstant això, pel que fa a la tecnologia, els requisits continuen sent molt limitats. Per exemple, en el grau d’educació primària o infantil s’inclou una sola competència relacionada amb la tecnologia digital, centrada principalment en la seva aplicació pràctica a l’aula. Encara que es tracta d’un pas en la direcció correcta, no aborda qüestions més àmplies com poden ser l’ètica digital, l’escletxa tecnològica o els impactes socials de l’ús d’aquestes eines a l’escola.
Què ens trobem quan analitzem els plans docents?
Com a part del projecte ETH-TECH, ens vam proposar investigar com s’incorpora la tecnologia digital als programes de formació del professorat espanyol (és a dir, en els plans docents). Per aquest motiu vam analitzar 38 universitats que oferien graus en educació i incloïen cursos relacionats amb la tecnologia. El que vam trobar va ser una gran diversitat en la forma en què s’aborda la tecnologia. En general, els cursos podien agrupar-se en tres tipus: (1) enfocament instrumental, (2) enfocament pràctic i (3) perspectiva crítica.
(1) Enfocament instrumental. Són cursos centrats en ensenyar a usar eines digitals específiques: pissarres interactives, apps educatives, recursos multimèdia. Poden ser útils, però moltes vegades es presenten com a solucions tècniques, sense reflexió sobre el seu sentit o impacte.
(2) Integració pedagògica. Aquí la tecnologia es connecta amb noves metodologies. Es treballen estratègies com la ludificació, les classes invertides o l’aprenentatge col·laboratiu en línia. Allò digital no s’ensenya com un afegit, sinó com a part integral del procés educatiu.
(3) Perspectiva crítica. Algunes assignatures –poques- adoptaven un enfocament més reflexiu, abordant qüestions com la identitat digital, l’alfabetització mediàtica o la inclusió digital. En els plans docents d’aquestes assignatures es planteja no sols com utilitzar la tecnologia, sinó també per què i quines conseqüències podria tenir per l’acte educatiu.
La peça que falta: ètica i responsabilitat digital… cap a on anem?
Una de les llacunes més evidents va ser l’escassa presència de continguts relacionats amb l’ètica digital. Qüestions fonamentals com la privacitat de les dades, els biaixos algorítmics o les desigualtats en l’accés a la tecnologia a penes apareixen en els plans docents analitzats. Això ens porta a concloure que, si bé la formació del professorat a Espanya comença a incorporar elements de l’entorn digital, l’enfocament continua sent parcial i queda molt camí per recórrer.
Les universitats compten amb marge per a ampliar i enriquir el marc estatal de competències, i algunes ja estan fent passos en aquesta direcció amb propostes més innovadores i crítiques. El desafiament ara és garantir que tot el professorat en formació —i no sols els i les qui accedeixen a programes concrets— pugui desenvolupar les habilitats, coneixements i criteris ètics necessaris per a ensenyar en un món digitalitzat. Les decisions que prenguin les universitats, les polítiques públiques i el propi professorat seran clau per a garantir un enfocament més integral en relació amb l’alfabetització digital i l’ètica. Algunes institucions ja estan prenent la iniciativa. Els seguiran unes altres? Això està per veure. Però una cosa és evident: amb la intel·ligència artificial cada vegada més present en l’àmbit educatiu, ja no es pot ignorar el debat sobre les seves implicacions ètiques.
I tu què penses? Haurien de tenir més protagonisme l’ètica digital i el pensament crític en la formació docent? Fes-nos-ho saber en els comentaris.
Leave a Reply